Exposició IBERS I FENICIS

Com podem votar si volem o no la jornada continua

Llibres que aconsellem

El llistat que us hem donat l'hem tret del Col·lectiu Literatura Pep Sempere. La direcció del blog és: literaturapepsempere.blogspot.com.es

Us donem més informació, que ha fet aquest col·lectiu,  del llibres del llistat.

Cuentos como pulgas 
Beatriz Osés. 
Miguel Angel Díez 
Kalandraka Editora,2013 




 Premio Lazarillo 2006. 
Amb una escriptura surrealista i un llenguatge poètic l'autora parla dels grans temes utilitzant com a personatges animals de l'aigua, aire, terra i nit. 
 AIGUA : fantasieig, homenatges a Carroll, jocs imaginatius, enumeració d'accions, històries impossibles . 
 AIRE : humor per exageració, per contrast; objectes que cobren vida. 
 TERRA: solidaritat ; contrast de formes ; contrast d'actituds; risc i aventura; el món a l'inrevés. 
 NIT : un món sense agressions, sense enemics ; inventar, imaginar; el món dels somnis i també dels secrets; els pensaments impossibles; les transformacions ; els imprevistos.

SEIS HOMBRES

David Mackee,

Ed. LIBROS DEL ZORRO ROJO, 2013

La història de sis homes que viatjaven pel món buscant un  lloc per a viure esdevé la història de la humanitat, entesa com a cicle de construcció-destrucció.

David Mackee ens ofereix un llibre de denúncia, una crítica ferotge al capitalisme, que té uns efectes devastadors sobre les persones, com a individualitats i com part d’una societat. En aquest cas l'eina destructora és la guerra.

SEIS HOMBRES conserva una esgarrifadora actualitat. La brutalitat de la guerra discorre per les pàgines que Mackee també il·lustra amb la qualitat i eficàcia habituals en ell. Les il·lustracions, en blanc i negre, impacten mitjançant l’esquematisme i la perfecta sinergia amb el text. El text és mínim i  les il·lustracions, rotundes.

Doña Piñones,
Mª de la Luz Uribe 
Fernando Krahn ( il·l)
Ekaré ,2009 ( original de 1981)

A partir de l'al·literació del títol que presenta a la protagonista del conte, el llibre conta de forma rimada amb versos hexasíl·labs una història de solitud i de vellesa. Juntament a aquestes dues situacions, apareix la por, encara que alleugerida per unes dosis d'humor.

Enfront la por de la vellesa apareix la valentia de la infantesa aconseguint que Doña Piñones torne a ser feliç. Felicitat metaforitzada pel vol a través dels vents: alliberament de la por.

La rima i la musicalitat ajuden a memoritzar el text molt fàcilment, és un llibre per a ser recitat, com un romanç,  a qualsevol edat.

Les il·lustracions de F. Krahn combinen el realisme dels objectes amb el còmic, la caricatura de les persones i  l'impressionisme  del paisatge. Escenes de doble pàgina amb el text a l'esquerra i la imatge a la dreta.  L'humor apareix perquè la il·lustració reflecteix el que diu el text de manera literal, i desdramatitza la situació. 

El oro de la liebre,  

Martin Baltscheit y C. Schwarz,

Ed. Lóguez, 2015

Un conte en forma de faula amb final obert que parla de fins a quin punt  l'avarícia i  la por a perdre el que tenim ens pot condicionar la vida. Comença amb la mort de la llebre i amb una assemblea seguint l'estructura de conte d'animals:- qui es menja a qui? - enumeració de personatges que argumenten des d'un punt de vista científic la seua por a l'animal que se'l pot menjar.

Fins que apareix el llop i canvia aquesta estructura. El llop apareix com un personatge de conte tradicional  i argumenta la seua por des d'un punt de vista literari: versiona els contes tradicionals des de la seua òptica, fa referència al conte de la Caputxeta i menteix sobre els personatges dolents. Manipula els fets, enganya i convenç a tots, és el guanyador aparent , ... però no acaba aquí el conte : que li suposarà al llop la nova vida ?

Les il·lustracions tenen una gran presència ocupant la pàgina completa en una estructura en la que s'alterna text pàgina esquerra i imatge pàgina dreta, i que canvia quan apareix el llop, trencant la continuïtat de la història. .  Aporten una informació al lector que no es troba al text. Apareixen els primers plans d'animals on es mostren els seus trets: el misteri en la mirada de l'òliba, el perill en la de la serp, la maldat en la del llop. 

Destacar la il·lustració antropomòrfica, animals amb vestits que ens recorda a l'il·lustrador Svjetlan JunaKovic en el llibre "Gran Libro de los retratos de animales" ,OQO EDITORA, 2006,  que ens parla de que eixos personatges tenen molt a veure amb les persones.

Un conte que no deixa indiferent a ningú, una història plena de sorpreses i un final que ens retorna a l'inici.

Clasificados y no tanto.

Marina Colasanti

Il. S. Mackaoui,

El Jinete azul, 2011

Dedicat a la memòria de Mario Merlino, d'una autora molt premiada i molt versàtil i un gran il·lustrador. L’edició és exquisida, amb molt d’espai en blanc per poder recrear-se, per mirar amb tranquil·litat.

Les il·lustracions són genials, senzilles, suggeridores, líriques, i acompanyen molt bé els textos…

És una col·lecció de poemes molt curts classificats (persones, animals, i coses) i no tant (altres): pensaments, metàfores que recorden les gregueries, recreació del folklore, humor, notícies breus, surrealisme, ironia, ... poesia amb elements molt quotidians. De vegades amb rima,(les composicions de 4 versos on rimen els parells) , de vegades sols amb ritme, quan són de 3 versos.

Un plaer per a tots els sentits.

Botoi bat bezala / Como un botón

JUAN KRUZ IGERABIDE

Anaya-Haritza, 1999

Llibre bilingüe en eusquera i castellà , escrit amb haikus, poemes curts que pretenen reflectir el moment, l'instant, i parlar de forma minimalista de diferents temes com ara: un animal, un paisatge, un objecte, la vellesa ...

L'autor pretén apropar aquest tipus de poesia als nens i nenes més petits, dotant-la de ritme i rima. I nosaltres pensem que ho aconsegueix plenament.

En canvi, el format que ofereix la col·lecció "Sopa de libros"de Anaya sembla que menysprea lail·lustradora Elena Odriozola , presentant-nos unes imatges petites en blanc i negre que no permeten gaudir de la qualitat de les il·lustracions originals. Malgrat això, ajuden a entendre millor i aporten l'humor adient per a que les lectores puguen assaborir els haikus.  

Els fantàstics llibres voladors del Senyor Morris Lessmore.// Los fantasticos libros voladores del señor Morris Lessmore.

William Joyce/ W.Joyce i Joe Bluhm ( il.)

Andana Editorial 2013 / Alfaguara, 2014

 

"Un llibre visualment impressionant",( The New York Times.); tal vegada això explica el fet que molts lectors han arribat a aquest llibre després de veure el curtmetratge guanyador d'un Oscar, l'any 2012. 

Morrris Lessmore, un home que estimava les paraules, les històries i els llibres , i que escrivia la seua pròpia història cada dia, veu com de cop tot el seu món s'ensorra ...

ja no veia cap sortida .... quan de sobte ...

«El llibre el va portar a un edifici extraordinari on semblava que «feien niu» molts altres llibres»

i allí començà una feliç i nova vida ...

fins que... 

«La nena començà a llegir. I així acaba la nostra història, igual que va començar... amb un llibre que s'obre»

És un homenatge al llibre, a personatges literaris i al món del cinema ; parla de llibres lliures i biblioteques sense portes, de com cada persona té un llibre esperant-lo.

L’astrònom./ El astrónomo .
  Walt Whitman. 
Ed. RBA ,2006

Hi ha llibres escrits per un autor amb manca d'il·lustracions.

Hi ha llibres escrits per un autor i il·lustrats per un altre. 

Hi ha llibres escrits i il·lustrats pel mateix autor.

Però, hi ha llibres on és l'il·lustrador qui escriu o rescriu el text, el llibre que ara recomanem pertany a l'últim dels casos.

A partir del poema de Walt Whitman : 

QUAN VAIG SENTIR L’ERUDIT ASTRÒNOM…
Quan vaig sentir l’erudit astrònom,
quan les proves i els números estigueren col·locats davant meu,
quan em foren mostrats els mapes i els diagrames, per tal que els sumés, dividís i mesurés,
quan, assegut a la sala de conferències, escoltava l’aplaudit astrònom,
tot d’una em vaig sentir inexplicablement las i fastiguejat,
fins que, esquitllant-me, vaig sortir a fora,
a passejar dintre la mística humitat de l’aire de la nit,
i, adesiara, en el perfecte silenci,
alçava el cap per mirar les estrelles.

(Trad. Agustí Bartra) 

L'il·lustrador Loren Long reescriu una història paral·lela amb les seues pròpies il·lustracions. Els versos de Whitman conten una vivència en primera persona que el poeta experimentà en una conferència sobre astronomia, Loren la recrea protagonitzada per un nen, pot ser l'ànima del poeta o senzillament una manera d'apropar aquest poema- llibre als infants.

Les imatges, a vegades en una pàgina, altres en doble pàgina, estableixen un diàleg al llarg de la història entre dues idees : la idea de l'univers que assolim mitjançant  l'observació directa o amb la imaginació, i la idea que els científics tenen i ens donen d'aquest univers.

Així, passem des de la primera pàgina on s'imposa la immensitat d'un paisatge crepuscular, ( clar homenatge al pintor americà Hoper) , fins a la següent doble pàgina on ens sorprèn la grandiositat d'un edifici clàssic que es sobreposa a la nit per un intens focus de llum. Aquesta lluminosa edificació contrasta amb la penombra on apareixen nímies figures que són endrapades per eixa casa del saber i de la ciència.

Al seu interior, les clàssiques columnes, la simetria de l'escala, el predomini de les formes geomètriques i l'exagerada dimensió de tot el que hi ha respecte a les persones, mitjançant perspectives de plànol general, donen sensació de solitud, fredor i llunyania; expressen també l'enorme distància entre el coneixement científic i l'experiència personal.

En eixe auditori, atrapat en una gama d'ocres i altres colors de gama calenta, es troba un nen que vesteix com un adult, amb roba seriosa adient a un esdeveniment important. Mentre els adults parlen animadament - figures i rostres que ens recorden altre il·lustrador americà de literatura infantil, Chris Van Allsburg - la llum es concentra en el protagonista, totalment absort en dibuixos i instruments astronòmics; un primer plànol ens mostra una mirada d'incomprensió, perduda en no sabem quines històries a través de l'espai.

El protagonista és conduït a la força entre cossos adults sense rostre mentre mira enrere enyorant eixes escales on fa poc gaudia de les seues fantasies.

Caminen, com un ramat, rígids, autòmats, cap a la sala on es fan els discursos, on es diuen les paraules estranyes.

El nen no entén les dades abstractes que diu l'astrònom i deixa d'escoltar; una altra vegada es troba sol amb els seus pensaments, agafa la seua joguina, que pot manipular i amb la que pot imaginar.I arriba un moment en que abandona el museu sideral eixint a la nit que desplega davant d'ell un mapa d'astres desconeguts. Aquest edifici seriós s'empetiteix fins a desaparèixer en les últimes pàgines del llibre. El contacte directe amb el màgic i enlluernador espai nocturn s'imposa a les paraules raonades i explicatives.

L'infant es desplaça fins arribar a un lloc on la nit es manifesta amb tot el seu esplendor i una imatge, en primer plànol, de la seua cara somrient i il·lusionada, apareix davant dels lectors.

Finalment, es contempla de nou una visió general del paisatge estrellat i la figura del nen que, sobtadament, s'ha llevat eixos vestits, símbols de la seriositat, de la rigorositat científica, per a gaudir de la mirada innocent i jugar a que és possible imaginar un univers on es puguen realitzar viatges amb la seua nau espacial de joguina.

Melena.Pablo Albo. 

Il. Riki Blanco. 

Factoria K de libros, 2009.

Llibre provocador, mitjançant l’absurd d’una cabellera on van a parar animals de tota classe: ocells, hipopòtams, girafes, … inclòs una xiqueta. Humor per sorpresa i per exageració, en un text amb intencionalitat poètica, de vegades amb l’ excés i verborrea dels textos orals, més improvisat que reflexiu.

Desconeixem si el/la protagonista és xiquet o xiqueta. Però dintre la melena si sabem que porta una xiqueta, Mariola, i que l’estima :

“le dije, aparentando indiferencia, aunque me moria de ganas de que entrase en ella “ “Y en el silencio de la noche sigo escuchando los cantos de Mariola. Me gusta”

Desconcerta com, dintre d’aquesta fantasia, aterra a la realitat d’una manera contundent: “la seva melena té polls “Entenem que aquest pas tan brusc i prosaic desllueix el text.

Les il·lustracions , amb diferents tècniques ( collage, linòleum, etc) , són (o serien) magnífiques si l’editorial haguera triat un format més adient. Però li falta grandària al format per a poder gaudir-les com ens agradaria.

TOKIO

Taro Miura (text i il·lustracions)

Ed. Media Vaca

Mito, la xiqueta protagonista, se’n va a anar a viure a Tokio i vol saber quines coses trobarà. Pregunta a tots .  Una vaca, les formigues, un gos … Les respostes que rep no les acaba d’entendre i les expectatives que la xiqueta té sobre la seua ciutat de destí,  la tenen un poc desconcertada.

Quan arriba a Tokio, escriu als seus amics i  conta cóm és la ciutat .  La seua mirada, que respon a la curiositat dels infants,  s’allunya de l’interès turístic i es deté en els detalls que un adult no veu. Els animals, els mocadors de paper, les màquines de refrescs …

El grafisme de Taro Miura, il·lustrador que dedica el llibre a la seua filla, ens apropa als dibuixos esquemàtics que, amb escassa gama cromàtica, ens recorden els editats als països de l’est d’Europa en els anys seixanta i setanta.

Formalment original, aquest llibre senzill, que mescla una estructura de preguntes i respostes, en la primera part i, en la segona petites missives, ens convida, amb un innovador tractament visual, a propiciar el desig de visitar una ciutat, Tokio , mirant d’una altra manera, sense la complaència del turista. Trobem una dificultat, ja que no tenim referents d'aquesta ciutat.

LA NOCHE DE LA VISITA          

Benoît Jacques               

 Ed. A buen paso Any 2010







El llop feroç apareix per la nit fent el paper de repartidor de menjars a domicili en la casa de la iaia, decidit i convençut a menjar-se-la, utilitza tots els recursos possibles però ella fent-se la ximple i la sorda, pot amb ell i li guanya la partida. El llop se'n va frustrat per no haver aconseguit el seu propòsit.

Llibre d'humor, ben estructurat, on a mesura que es desenvolupa la història, va augmentant la intensitat del llop.

L'autor i il·lustrador fa una aposta arriscada en aquest llibre. Observant les il·lustracions són senzilles, esquemàtiques però molt expressives, realitzades en tres colors: blanc, negre i roig.

Quan parla el llop, les pàgines són negres, pròpies de la foscor de la nit; i quan parla la iaia són blanques, atenent al llum de l'habitació.
També cal destacar la traducció encertada de Grassa Toro.

CHAMARIO

Eduardo Polo

I·lustracions d’Arnal Ballester

Editorial Ekaré, 2005

Por la puerta de mi casa

va pasando un tren-tren-tren.

Si se para, yo me monto

y a ti te monto también.

“Chamario”, el títol ja ho anuncia: poemari “per a xiquets” (chamos, així s’anomenen  als xiquets a Veneçuela). És un llibre de rimes però mai deixa de ser un espectacle del “més difícil encara” com en el circ o en la màgia. Senyores i senyors! Han vist alguna vegada trencar paraules? Doncs ací tenen “La bicicleta”, divertit poema de ruptures. Paraules amb síl·labes travades? Les desfem en un minut! Vegen si no “El gavilán” o “El mono”.

Eduardo Polo (pseudònim d’Eugenio Montejo) transgredeix, trenca, muta, permuta, inventa i juga amb les síl·labes, les paraules i l'accentuació per a crear una galeria de versos on la llicència poètica es posa al servei de la rima, del ritme i de la musicalitat.

Arnald Ballester, l'il·lustrador, sap incorporar el seu propi joc d'imatges que viatja acompanyant als textos, en “igualtat discursiva”, permetent que els dos llenguatges confluïsquen i formen aquest llibre necessari per a xiquets i imprescindible per a docents interessats en la formació poètica dels xiquets/as.

      

EL SECRETO DE GARMAN

Texto e ilustraciones: Stian Hole.
Ed Kókinos




Es uno de los libros de la trilogía junto a “El final del verano” y “La calle de Garmman”. La historia presenta a un niño, Garmann, de siete años muy real ,que duda, sueña , tiene secretos que se asoma al mundo expectante, asombrado y, a veces, atemorizado con la emoción de su primer acercamiento a una chica. El concepto de infancia que plantea reconoce la amistad, la complicidad, el reconocimiento de las emociones i sentimientos, el secreto y el espacio propio, donde no caben los adultos, para jugar, fantasear e intercambiar confidencias. Las imágenes, mezclas de ilustración, fotografía y collage, manipuladas con herramientas digitales aportan expresividad y una mirada muy novedosa.

El final del verano

Stian Hole

Ed. Kókinos

Els últims dies de les vacances de Garman, el xiquet norueg protagonista del relat, coincideixen amb la visita de les ties.

La por davant del començament de la vida escolar fa reflexionar i dona veu al protagonista descrivint  un món de sentiments que el fa molt proper.

Aquesta reflexió, recorregut del pensament infantil davant del deteriorament, de la vellesa i de la mort, és el tema que planteja al lector junt a una realitat quotidiana.

Cada personatge, les ties, la mare, el pare... va donant la seua resposta davant la por. La por a canviar, a creixer, a perdre, a sofrir, a emmalaltir, a morir...

L’autor ha trobat la fòrmula de com contar als xiquets que som fràgils, mortals,... i no podem deslligar-lo de les qüestions físiques, i tot envoltat per l’afecte i un polsim d’humor.

Aquest pensament del xiquet, monòleg interior, és una proposta literaria arriscada que junt a la proposta plàstica que camina entre el hiperrealisme i el surrealisme amb una tècnica de collage, fan que aquest llibre siga il·luminador i deixa al lector/a seduït.

En veu de Gustavo Puerta:

“Sus grandes aciertos: la maestría en el diseño (en el más amplio sentido del término), la cuidada y tirante tensión entre imagen y texto y la temperatura constante que esta envolvente lectura propicia al admirado lector.”